Entrevista amb la Dra. Maria Parer - Atenció Primària Vallcarca-Sant Gervasi

Com hem viscut la irrupció de la Covid-19 al CAP? I

La irrupció de la Covid-19 va canviar les nostres vides i la forma en la que treballem. Per conèixer millor l’experiència dels companys del centre d’atenció primària i com a reconeixement al seu esforç, hem entrevistat a una persona de cada estament.

Aquesta és l’entrevista amb la Dra. Maria Parer, metgessa de la Unitat d’Atenció a la Complexitat i una de les persones que ha liderat la implantació dels nous protocols de seguretat al centre.

Aquesta entrevista es va realitzar a mitjans de juliol del 2020. La previsió inicial situava els possibles rebrots a la tardor, tanmateix, a mitjans de juliol va començar a aparèixer el primer augment de contagis.

 

Com va canviar la irrupció de la covid-19 la manera d’exercir la teva professió?

Maria Parer: La protecció dels professionals va ser la prioritat. Vam veure que en altres llocs queien molts professionals malalts; hi havien CAPs que tancaven perquè no tenien prou personal per atendre la població. La nostra prioritat va ser muntar un sistema nou per poder anar als domicilis a atendre als pacients amb seguretat, tant per al professional, com per al pacient que anàvem a visitar. Vam haver de muntar un circuit especial que fins ara no existia.

[Durant les fases de pic de l’epidèmia, els professionals de medicina de família i infermeria van deixar de fer les atencions a domicili de forma individual i van passar a fer-les en parelles multidisciplinars (medicina + infermeria o bé infermeria + auxiliar d’infermeria) amb el suport d’una persona de la unitat d’atenció a l’usuari que feia de conductora. Per tal de poder transportar tots els materials de protecció necessaris els domicilis es van passar a fer en cotxe].

Què ha estat el més difícil per a tu durant aquell període?

MP: Ha estat un esforç de moltes hores de treballar i no poder desconnectar. Te’n vas a casa sabent que encara hi ha molta feina i encara que facis més hores no l’acabes. I després no poder tenir el suport de la família propera. Nosaltres estàvem a primera línia i el risc de poder contagiar a la família… Jo vaig haver de deixar d’anar a veure a la meva mare o veure-la de lluny, des del balcó, perquè nosaltres érem una font potencial de contagi. I més, et quedava aquella cosa de pensar també en la teva seguretat.

És una feina molt estressant i no tens suport social.

MP: Sí, tu mateixa, per responsabilitat t’aïlles de les persones que coneixes perquè pots ser una font de malaltia.

I durant el desconfinament i la nova normalitat?

MP: És difícil perquè malgrat que sembla que és una nova normalitat, tens la sensació de que encara no està tot resolt. I de fet ara ho estem veient. És molt difícil fer entendre a la gent que tingui responsabilitat, perquè hi ha qui no ha tingut cap cas greu proper i pensa que només és cosa de gent gran que ha mort i no és així. Hi hagut gent jove a la UCI i gent jove que s’ha mort i professionals que s’han mort.

Fer veure a qui no ha tingut contacte amb aquesta realitat que és una cosa molt seriosa i que cal seguir les mesures que es recomanen… és una lluita diària i discutir diàriament amb els pacients. Un pacient positiu no pot sortir a veure els amics, o anar a treballar o portar al nen al casal…

Jo també entenc que la gent gran estava acostumada a un altre tipus d’atenció. Ara els hem d’explicar que fem un altre tipus d’atenció, però és pel seu bé.

El confinament ha estat molt dur per a la població en general. La gent gran ha perdut molta mobilitat i això té un impacte a la salut. Realment, estic preocupada per molta gent gran. Ha augmentat el dolor, simplement per la manca de mobilitat. Molts pacients psiquiàtrics s’han descompensat per no poder fer les seves rutines. Com a societat hem d’intentar que el confinament no torni, per això cal que la comunitat prengui consciència.

Com has viscut aquests mesos, què t’ha ajudat més?

MP: Sobretot els companys, perquè entenen la situació.

Què t’hauria ajudat i has trobat a faltar?

MP: Entenc que el Departament de Salut ha fet el que ha pogut, però ens han anat canviant protocols. De fet, hem hagut d’espavilar-nos i fer els nostres propis protocols. Jo ho entenc, tot ha estat tan ràpid que no hi hagut temps de fer coses.

No sé… de fet no he tingut temps de parar-me a pensar.  No pots aturar-te perquè t’agafa la situació. Amb l’Elena [Moral, infermera de la Unitat d’atenció a la complexitat] hem fet un gran equip i hem estat molt creatives i després confirmàvem aquesta creativitat quan arribaven els protocols i confirmaven el que ja fèiem. Això ha estat una gran satisfacció com a professional.

Què voldries explicar a la població de cara a la tardor?

MP: Estem a juliol i ja comencem a tenir casos. No és una malaltia de gent gran, és una malaltia de tots. Hem d’evitar que es torni a un aïllament, perquè és dolent per tothom. I que pensin que els professionals estem molt cansats. No serveix un aplaudiment un dia puntual, sinó tenir responsabilitat i entendre la situació de tots els professionals de la salut.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Author Info

AprimariaVSG